Biografía de Emilio Lamo de Espinosa
- Doctor en Dret per la Universidad Complutense, doctor en Sociologia per la Universitat de Califòrnia-UCSB (1979), on va ampliar estudis al començament dels anys 70, i ha estat visiting professor. Des de 1982 és catedràtic de Sociologia a la Universidad Complutense.
- Va ser al càrrec de la reforma de la universitat espanyola durant el primer govern socialista de Felipe González (1982-1987), tasca per la qual se li va concedir la Gran Creu d’Alfons X el Savi i el grau d’Officier de l’Ordre des Palmes Academiques per serveis a la cultura francesa.
- Durant gairebé deu anys (1992-2002), va ser director de l’Instituto Universitario Ortega y Gasset, el centre de postgrau en ciències socials més gran d’Espanya. De 2002 al 2005 es va encarregar, com a director, de la fundació del Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales y Estratégicos, primer think tank espanyol en estudis internacionals. Entre el 2007 i el 2010 va ser president de la Federación Española de Sociología, de la qual és membre d’honor.
- És doctor honoris causa per la Universidad de Salamanca, Premi Otto de Habsburgo 2014, acadèmic numerari de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas i de l’Acadèmia Europea de Ciències i Arts, col•laborador habitual en la premsa i patró o assessor de nombroses fundacions: Fundación Consejo España-Estados Unidos (de la qual és actualment vicepresident), Fundación Real Instituto Elcano, Fundación Ortega y Gasset-Marañón, Fundación Carolina, Fundación Transición Política Española, Fundación Fernando Pombo, Fundación Príncipe de Girona i Fundación Botín. També és membre del consell editorial de la Revista Internacional de Transparencia e Integridad.
- Publicacions destacades: té publicats vint-i-dos llibres, més d’un centenar de monografies científiques i gairebé 400 articles de premsa o divulgació, i reconeguts sis sexennis investigadors. Les seves primeres publicacions van tenir a veure amb la recuperació de la història intel•lectual heterodoxa d’Espanya (Política y Filosofía en Julián Besteiro, 1973) i la crítica del marxisme (Teoría de la reificación. De Marx a la Escuela de Frankfurt, 1981), abans d’escriure sobre sociologia del dret i desviació social (Delitos sin víctimas, 1989) i, sobretot, de sociologia del coneixement i de la ciència (La sociedad reflexiva, 1990; La sociología del conocimiento y de la ciencia, 1994), el seu principal camp de recerca. Té el Premi Internacional d’Assaig Jovellanos per la seva obra Sociedades de cultura y sociedades de ciencia (1996). Més recentment ha abordat l’estudi de l’emergent societat transnacional i la seva governança (Bajo puertas de fuego. El nuevo desorden internacional, 2004; ed. Europa después de Europa, 2010). A més, és autor, amb Salvador Giner i Cristóbal Torres, del Diccionario de Sociología més utilitzat en castellà (Alianza Editorial, 2a edició, 2007). Ha dirigit catorze tesis doctorals, quatre de les quals van rebre el Premi Extraordinari de Doctorat.